El fantàstic cotxe metrosexual

Les televisions emeten aquests dies l’anunci del Volkswagen Passat que duu per títol Caricias. D’una durada de quaranta segons, els primers vint-i-sis són una successió de vint plans que mostren un dit recorrent la pell d’infants i vells, homes i dones, seguint el sensual ritme del vals de Shigeru Umebayashi utilitzat per Wong Kar-Wai a Deseando amar. Les carícies donen pas a una altra: la del Passat lliscant suaument sobre la carretera.

No fa gaire que el cotxe, com a símbol de progrés i de l’accelerada vida moderna, es vinculava el desig del destinatari dels seus anuncis amb la idea de la velocitat i potència del seu motor. L’agressivitat era la tònica dominant de la publicitat de l’automòbil, un valor que a la població mascle del planeta se li suposava. Aquesta agressivitat portava al cotxe a ficar-se en fangars si calia, i el cotxe quedava descuidat i llardós, trets que també se li suposaven a la població mascle del planeta.
Però la correcció política ens ha dut a que, en aquests moments, el model masculí per a la població occidental respongui a un home amb emocions que només se li suposaven a la població femella del planeta. I així, sense caure en l’androgínia i per obra i gràcia de Beckam i altres titelles mediàtiques, l’home d’aquest començament de mil-lenni és sensible i també plora. A aquest arquetip s’acull Volkswagen, que dirigeix la seva mirada cap a aquest model masculí.
La publicitat tradicional ha buscat destacar les millors característiques del producte que vol vendre, o si més no, destacar aquelles que poguessin ser més apreciades per al seu potencial destinatari. Des d’aquest punt de vista, semblaria que els creadors de l’anunci volguessin donar rellevància a la suau conducció del Passat. Però l’anunci respon a les tècniques modernes del màrqueting publicitari de voler vincular la possessió de l’objecte publicitat a un estil de vida que els mitjans presenten com a ideal. Aquest tipus de missatge publicitari troba la seva màxima expressió en les colònies nadalenques, els anuncis de les quals no donen cap tipus d’informació sobre la colònia però que ens mostren a una estupenda Uma Thurman mirant al sol i esperant un miracle.
L’anunci del Passat comença amb una alternança de plans curts sobre dits que acaricien galtes i melics, amb una suavitat parel-lela a la del violí que, sobre el ritme de tres per quatre marcat per les cordes, interpreta el vals. L’efecte hipnòtic característic de tota publicitat, apareix multiplicat aquí pel tractament parsimoniós del que veiem i escoltem. I el ritme hipnòtic no s’atura quan apareix un Passat fent pessigolles a una sinuosa carretera. Acabada la hipnosi, el metrosexual sap que aquell cotxe ha de ser el seu.

El simplisme de les direccions de màrqueting en la recreació d’arquetips, com el chico Martini, funciona prou bé i no cal demanar gaire més (xifres de volum de negocis canten). Però s’agraeix veure una de més subtil que, envoltant-nos de caricies i violins, ens faci oblidar, fins sortir de la hipnosi, que allò que acaricia la carretera és causa de la més gran crisi ecològica que ha viscut el planeta.