L'intercanvi

L'intercanvi, Josep Palomé, novembre de 2007 (Fotografies: Josep Palomé. Música: The Cloud Making Machine - Laurent Garnier)

Junzano

Visita de tres dies al poble de la meva mare. Junzano pertany al municipi de Casbas de Huesca, a la comarca de La Hoya de Huesca.

http://www.altoaragon.org/articulos/osca93.htm

a a a

Junzano, 12-13-14 de novembre de 2007, Josep Palomé

Sick of me. Ani Difranco

Ordesa Episodi IV

Ordesa Episodi IV, Josep Palomé, agost de 2007 (Fotografies: Josep Palomé. Música: Crumb By Crumb - Rufus Wainwright)

Concurs de dalla

Concurs de dalla, Josep Palomé, juny de 2007 (Fotografies: Josep Palomé)

L'home de Saint-Nazaire

L'home de Saint-Nazaire. Carcassona (França), 12/08/2005. Josep Palomé

Tot just ficat al llit i abraçat al coixí, un nen plorava a les nits. Tenia nou anys i encara resava. Xiuxiuejava les frases tan ben apreses que caminaven soles, sense perdre’s cap a l’amén tot i que damunt d'elles volava la certesa de que cap cel s’obria quan la mort arribava.

Molts anys després, aquell nen és un vell que fuig de la calor de l’estiu passant les tardes a la basílica de Saint-Nazaire, a Carcassona, on mai no ha resat. Envoltat per ombres de turistes que disparen flashos a columnes i vitralls, l’ambient fosc i frescal del romànic porta a l’home a un son profund. Ja no ha tornat a creure en Déu. Tampoc ha fet seus altres remeis per a omplir el buit que l’angoixava fa gairabé vuitanta anys. No reencarnacions ni transformacions. I malgrat tot, dorm.

Potser somia.

Plegant veles. Dusminguet

Camí de Cangas

Camí de Cangas, Josep Palomé, agost de 2006 (Fotografies: Josep Palomé. Música: Come with us - The Chemical Brothers)

El fantàstic cotxe metrosexual

Les televisions emeten aquests dies l’anunci del Volkswagen Passat que duu per títol Caricias. D’una durada de quaranta segons, els primers vint-i-sis són una successió de vint plans que mostren un dit recorrent la pell d’infants i vells, homes i dones, seguint el sensual ritme del vals de Shigeru Umebayashi utilitzat per Wong Kar-Wai a Deseando amar. Les carícies donen pas a una altra: la del Passat lliscant suaument sobre la carretera.

No fa gaire que el cotxe, com a símbol de progrés i de l’accelerada vida moderna, es vinculava el desig del destinatari dels seus anuncis amb la idea de la velocitat i potència del seu motor. L’agressivitat era la tònica dominant de la publicitat de l’automòbil, un valor que a la població mascle del planeta se li suposava. Aquesta agressivitat portava al cotxe a ficar-se en fangars si calia, i el cotxe quedava descuidat i llardós, trets que també se li suposaven a la població mascle del planeta.
Però la correcció política ens ha dut a que, en aquests moments, el model masculí per a la població occidental respongui a un home amb emocions que només se li suposaven a la població femella del planeta. I així, sense caure en l’androgínia i per obra i gràcia de Beckam i altres titelles mediàtiques, l’home d’aquest començament de mil-lenni és sensible i també plora. A aquest arquetip s’acull Volkswagen, que dirigeix la seva mirada cap a aquest model masculí.
La publicitat tradicional ha buscat destacar les millors característiques del producte que vol vendre, o si més no, destacar aquelles que poguessin ser més apreciades per al seu potencial destinatari. Des d’aquest punt de vista, semblaria que els creadors de l’anunci volguessin donar rellevància a la suau conducció del Passat. Però l’anunci respon a les tècniques modernes del màrqueting publicitari de voler vincular la possessió de l’objecte publicitat a un estil de vida que els mitjans presenten com a ideal. Aquest tipus de missatge publicitari troba la seva màxima expressió en les colònies nadalenques, els anuncis de les quals no donen cap tipus d’informació sobre la colònia però que ens mostren a una estupenda Uma Thurman mirant al sol i esperant un miracle.
L’anunci del Passat comença amb una alternança de plans curts sobre dits que acaricien galtes i melics, amb una suavitat parel-lela a la del violí que, sobre el ritme de tres per quatre marcat per les cordes, interpreta el vals. L’efecte hipnòtic característic de tota publicitat, apareix multiplicat aquí pel tractament parsimoniós del que veiem i escoltem. I el ritme hipnòtic no s’atura quan apareix un Passat fent pessigolles a una sinuosa carretera. Acabada la hipnosi, el metrosexual sap que aquell cotxe ha de ser el seu.

El simplisme de les direccions de màrqueting en la recreació d’arquetips, com el chico Martini, funciona prou bé i no cal demanar gaire més (xifres de volum de negocis canten). Però s’agraeix veure una de més subtil que, envoltant-nos de caricies i violins, ens faci oblidar, fins sortir de la hipnosi, que allò que acaricia la carretera és causa de la més gran crisi ecològica que ha viscut el planeta.

L'efecte Poisson

L'efecte Poisson, Josep Palomé, febrer de 2007 (Video: Josep Palomé. Música: Sunset (Bird of Prey) - Fatboy Slim)

Rush Hour

Rush Hour, Josep Palomé, maig de 2006 (Fotografies Josep Palomé. Música: Rush Hour - Ani Difranco)

Video fet amb fotos de La Garrotxa (excepte la de Tavertet, a Osona). Les fotos son totes del 2006

La sang i el relat etern de la usurpació de Déu al Dràcula de Bram Stoker (Bram Stoker's Dracula, Francis Ford Coppola, 1992)

Assaig curt per a l'assignatura de Comunicació i Informació Audiovisual I de Comunicació Audiovisual

Ja al mateix pròleg de la pel-lícula de Coppola, trobem la síntesi del relat etern de la usurpació de Déu. Al segle XV, el cavaller rumanés Dràcula, que havia lluitat amb els seus exèrcits contra l’ocupació turca, es sent traït per Déu quan la seva estimada Elisabetta es suicida al creure’l mort i ser declarada pels clergues fora de la llei de Déu, condemnada la seva ànima per haver-se tret la vida. En aquell moment, Dràcula comet el sacrilegi de renunciar a Déu i promet venjar-se ressurgint de la seva mort amb tots els poders de les tenebres. De la creu on clava la seva espasa brota la sang que beurà, proclamant que la sang és vida.
Així com a l’altra gran novela gòtica anglesa, el Frankenstein de Mary Shelley, la suplantació de Déu es manifesta en la voluntat de crear vida (adaptant el mite de Prometeu), a Dràcula és la recerca de la immortalitat la que fa subvertir la llei de Déu i les lleis naturals. Mitjançant la ingesta de sang, Dràcula pot viure a través dels segles (o millor, no morir) fins aconseguir recuperar Elisabetta, a la cual retrobarà a finals del segle XIX en la figura de Mina. El Dràcula de Coppola enllaça així el relat etern de la usurpació de Déu amb altres mites com el de l’amor immortal i la reencarnació.
Durant la pel-lícula, la subversió de les lleis naturals s’expressa de manera més secundària dotant al personatge de Dràcula d’atributs sobrehumans, com la capacitat de metamorfosi (no només en el clàssic vampir, també en llop, rata, i altres formes monstruoses i de la natura), utilitzant recursos visuals com el trencament de la llei de la gravetat al castell (líquid que cau cap amunt quan Harker destapa una petita ampolla), fent passejar l’ombra de Dràcula més enllà del cos que la projecta, o donant al personatge l’omniscient capacitat de ser present en les ments d’aquells a qui vampiritza.
El relat etern de la usurpació de Déu té com a corol-lari el càstig que aquesta rebel-lió comporta. El judici moral que condemna la voluntat humana d’anar més enllà dels seus límits naturals s’expressa al Dràcula en que la seva immortalitat no és joiosa com ho pot ser la dels elfs de Tolkien, no és la vida eterna del Creador, sinó un estat de no mort, caminant per les tenebres i cercant per sempre més la sang de les víctimes que el permetin continuar en l’estat al que va ser condemnat. Així es manifesta quan Dràcula no es veu en cor de vampiritzar Mina per la condemna a la que la sotmetria, i és ella qui l’insisteix en voler entrar en el seu món de tenebres. El càstig per la usurpació de Déu acaba, coherentment amb l’esperit romàntic amb el que Coppola embolcalla la seva pel-lícula, amb el que ha de ser interpretat com un acte d’amor: la decapitació alliberadora del vampir a mans de Mina.
A la pel-lícula de Coppola no falta cap element de la simbologia vampírica. Dràcula és foragitat per tot allò que simbòlicament s’identifica amb el Déu del que ha abjurat (el foc, la llum, la creu). Com a subversió de l’ordre natural, Dràcula no pot romandre sota la llum del Sol, que ha estat vist ancestralment com allò que ha posat ordre al mon natural. I quan a la primera trobada amb Harker li confessa que no beu vi, manifesta el seu refús cap alló que a la simbologia cristiana representa la sang de Crist.

“La sang és vida”, es repeteix continuament a la pel-lícula. Ho sentim en veu del mateix Dràcula al pròleg, en la de l’embogit Renfield quan intenta mossegar al doctor Seward o en la del caçavampirs Van Helsing quan relaciona la malaltia de Lucy amb el príncep rumanés. La busca Dràcula al cos de Lucy o a la navalla amb la que s’afaita Harker, la prenen les seves núvies del nadó que els hi ofereix el vampir i del cavall que entre ombres maten quan Van Helsing i Mina són aprop del castell de Dràcula.És la ingesta de sang de les seves víctimes la que dona a Dràcula l’atribut de la immortalitat, la qual cosa enllaça amb el significat bíblic de permanença que té la sang. Quan raja per la ferida de Dràcula i li és oferida a Mina presenta una analogia amb la que va rajar del costat de Crist a la creu i va ser recollida pel calze sagrat. El cos i la sang de Crist arriba fins a nosaltres mitjançant l’eucaristia, com la que es celebra al casament entre Harker i Mina. És en aquesta escena on Coppola descriu magistralment la vampirització del simbolisme cristià pel mite de Dràcula: alternant la seqüència del casament amb la del brutal atac del Dràcula-llop a Lucy, unifica el símbol d’immortalitat que representa la sang tant en el món de la llum com en el de les tenebres. El vi que beuen els contraents és expressió de la sang de Crist, que roman entre els que es mantenen fidels a la llei de Déu al llarg dels segles. I el mateix poder regenerador té la sang de Lucy, que manté la immortalitat del vampir apartat de les lleis de Déu.

Dràcula. Wojciech Kilar

Entre caçoles

Entre caçoles. Ordesa, 7/08/2004. Josep Palomé

Ella la veu acostar-se.

Ha caminat tres hores per a pujar des del canyó d’Añisclo fins al refugi de Góriz, empaitada per núvols carregats de calamarsa. Però no hi dormirà pas al refugi farcit de botes humides i roncs d’excursionistes vençuts. Més enllà ha trobat la cova seca i confortable on s’estirarà dins del sac de dormir i des d’on podrà veure les pampallugues que la vindran a veure quan hagi escampat.

Les carmanyoles, que han servit per a cuinar els espaguetis de sobre, reposen ara netes sobre els rocs amuntegats que cuirassen l’entrada de la cova. Les ha rentat aprop del rierol que s’escampa vall enllà, nerviós com ella en veure el cel impacient per abraonar-se damunt de prats i camins.

Dins del polar, la capelina i els pantalons de muntanya, ella espera la son que dugui els peus cansats a dins del sac. I mentre l’espera, amb la mirada fita a l’horitzó, veu pujar dos muntanyencs tardans que ja no seran a temps d’arrecerar-se enlloc.

Perque la tempesta s’acosta. Ella la veu acostar-se.

Ordesa 2004, Josep Palomé, juliol de 2004 (Fotografies: Josep Palomé. Música: Ghost Dance - Patti Smith)

Any Nou al Coll

Any Nou al Coll, Josep Palomé, 01/01/07 (Fotografies: Josep Palomé. Música: Aurora en Pekín - Marc Ribot y los Cubanos Postizos)