L'illa deserta
(0)
Quina pel-lícula t’emportaries a una illa deserta? Seria curiós visitar la cèlebre però misteriosa illa, farcida de nàufrags amb el llibre, o la pel-lícula, o les tres coses que s’emportarien a una illa deserta.
Les parpelles em pesen i m'endormisco, sense forces per a començar a buscar entre aquesta turba a qui ha volgut tenir-me aquí.
La platja de l’illa deserta deu tenir la sorra fina, sospito que sota la filera de gandules i tovalloles s’amaga la mateixa sorra fina que brilla a la platja de l’Illa Roja. De dalt a a abaix, un enorme mar de nàufrags untats amb crema solar llegeix el seu llibre que s’emportaria a una illa deserta. Uns altres reprodueixen al seu DVD portàtil la pel-lícula de la seva vida. Amb prou feines m'encasto entre una família australiana (pare, mare i dos adolescents d’ambdós sexes) i un solitari grenyut i amb barba de tres dies. Escolto la conversa dels australians mentre trec el portàtil del maletí, i dedueixo que cadascú va triar, com a les tres coses que s’emportaria a una illa deserta, als altres tres membres de la família.
Mentre el meu portàtil arranca Windows, agafo l’edició especial de dos discs de Freaks. Va sortir el 2005 i vaig abandonar la vella pel-lícula en vídeo gravada de la 2 a l'altell de la casa d'en Bas, dins d'una capsa de sabates. L'altre disc, el que conté The Unknown, l'he hagut de deixar enrere; només una pel-lícula es pot portar a l'illa deserta, que ara vibra sobre la bullida de l'aigua amb un raig d'oli. L'olor a crema solar és intens i s'alia amb la calitja per a xafar-nos a tots.
Torno la pilota de tenis que ha volat des de dins de l'aigua a una parella de nens armats amb dues petites raquetes. Mai hagués pensat que ningú triaria una raqueta i una pilota de tenis com dues de les tres coses que s'emportaria a una illa deserta. M'estiro sobre la sorra, massa dispers per a concentrar la meva atenció en cap pel-lícula. A la meva dreta, el solitari amb grenyes i barba de tres dies llegeix Pedrolo. No paro de sentir el xivarri dels australians i no arribo a comprendre perque van desaprofitar les seves possibilitats d'elecció, si tan sols un d'ells podria haver-se fet acompanyar pels altres tres a l'illa deserta.
Conflicte bipolar. Llibert Fortuny
(1)
Només quedo jo a l’illa deserta. La sorra ruixada d’algues i el vapor que amaga el penyassegat. Al final em quedaré sol, amb la remor de les ones que s’han emportat la gernació que m’ha envoltat tots aquests anys. Hi seran només al meu enteniment, tot el que em quedará abans que la gran onada vulgui abraonar-se sobre el meu cos despullat. L’enteniment, el meu únic amic. Aquest és el final.
Ja havia explicat com n’és de plena la platja, llibres i andròmines que una gent anònima s’ha endut com a relíquies que els acompanyarien sempre. La família australiana es cruspeix un coco que ha partit amb cops destralers el venedor de cocos, pinyes i gelats, un home eixut de camisa de quadrets xopa de suor, pirates i barret de palla. Qui el deu haver arrossegat a l’illa deserta, per un desig innocent que ara es revela com una condemna? Passades les hores em veig empresonat, amb uns companys de cel-la borratxos d’aigua salada. Un d’ells ha de ser qui m’ha triat com una de les tres persones que s’enduria a una illa deserta, però miro a dreta i a esquerra sense poder reconèixer una cara familiar, camino entre el reguitzell de cossos envernissats que són per a mi tan desconeguts com ho són per al solitari grenyut. Haviem encetat una conversa banal de qué bona està l’aigua mentre suràvem d’esquenes a unes onades ara tímides. Però la situació demanava entrar en confidències i em va explicar que feia dos dies que era a la platja, amb un gos que jeia a un racó cobert per l’ombra del penyassegat, Totes le bèsties de càrrega i un meló. Un gos, un llibre i un meló, com si el capvespre hagués d’emportar-se’l de nou al seu pis del barri vell i la matinada a la fleca on cada dia la dependenta li lliurava la barra de quart. Era una dona jove, cap rapat i orelles amb dos cèrcols aparatosos que s’agitaven amb alegria quan girava el cos esquifit cap a les barres de pa. El seu somriure tímid i els ulls brillants deixaven entreveure que voldria emportar-se al solitari grenyut a una illa deserta. La veig a la sorra, agenollada al costat del gos que somica excitat en rebre les festes d’una mà coneguda.
Cansat de badar i amb el cap que em comença a bullir, m’ajupo. I amb els ulls clucs m’afegeixo a la gentada que s’estén cuita a banda i banda de la platja.
The end. The Doors
(2)
Torno a sentir la coïssor del mussol que des d’adolescent fa niu a cadascuna de les meves parpelles. Ara a la dreta, ara a l’esquerra, s’aprima, fins que diuen que baixen les defenses i el torno a rebre lleganyós el dia que menys l’espero. No sé si l’aigua salada em farà bé, però no he portat camamilla a l’illa deserta per a poder fer una infusió que l’estovi. Em mullo la inflamació fent servir la mà i quan amb prou feines separo les parpelles, el caleidoscopi que les gotes salades i els raigs de sol han fet del meu ull dret multiplica la cara molsuda i lletosa de la jove australiana. El seu braç estés em fa arribar un mocador que agafo amb agraïment.
La noia m’ofereix acompanyar-la amb el seu germà pel corriol que voreja el penyassegat i arribar a on cap dels dissortats nàufrags ha volgut arribar. El pugem tot enflairant els eucaliptus amb l’angúnia del que trenca la barrera invisible de l’àngel exterminador, i mitja hora després recuperem l’alé a una clariana que deixa la platja als nostres peus i on buidem una cantimplora goles avall. A aquesta alçada encara es distingeixen les cares de la gent mandrosa que xucla el sol rabiüt del migdia i la jove, que està al cas del meu neguit per no saber res de qui ha volgut tenir-me aquí, escorta amb tendresa la meva mirada que salta d’un rostre a l’altre. El noi australià s’apressa camí amunt i tots tres envoltats d’un verd profund grimpem les quatre penyes que aquí i allà se’ns encaren quan el corriol més s’enfila. Deu fer hores que ascendim cap a la claror que el fullatge emmarca i que com papallones nocturnes assedegades de llum empaitem entre esbufecs. Perdut el camí i derrotat per uns peus nus que fa estona que sagnen, sec en un tronc caigut per a fer empassar la bola humida que tinc atravessada al pit. El noi assanyala una torrentera, pujarem per aquí perque alguna cosa hi ha d’haver. Alguna cosa hi ha d’haver, repeteix la germana. Alguna cosa hi ha d’haver, sembla que criden tots els nàufrags des de la platja.
Deixem enrera les fulles més altes i el bosc ens llença a tots tres a una planura immensa. Encegat pel lluent escenari granític quan encara les ninetes no han acabat de minvar, em sembla veure uns isards que pasturen per les clapes verdes i blanques de cotons silvestres que esquitxen la plana i m’atanso als germans que fent visera amb la mà contemplen des del punt més alt de l’illa deserta un horitzó inabastable. Amb la seva forma d’ametlla, l’illa apareix envoltada d’un blau conegut i acuós que, segons avança mar enllà, veiem bocabadats com es degrada en la gris viscositat del pus. Al noi australià, que encara se’l sent dir com un autòmata que alguna cosa hi ha d’haver, li flaquegen les cames i s’agenolla entre els sanglots de la noia a qui li agafo la mà tremolosa. Parpallegem davant l’espectacle de la posta d’un sol que s’enfonsa en la llefiscosa pasterada d’un oceà tebi com una escopinyada.
Sense saber ja com consolar a la jove de cara molsuda i lletosa, li deixo a la mà el seu mocador i em retiro plana enllà, com sempre sense fer soroll, confiat en que els isards juganers em faran lloc al seu ramat.
Foto superior, Cotons a Millaris. Ordesa, 01/08/07. Josep Palomé
Fisterra. Fisterra, 19/04/12. Josep Palomé
(3)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada